la puta de parís
elle n'était pas jolie, elle était pire
Així, doncs, això és la Torre Eiffel.
Això és el que penso amb setze anys quan arribo davant d’aquella monstruosa piràmide de metall. Estic sola. No tinc gran cosa a dir, però si en tingués, tampoc sabria amb qui compartir-ho. Em sorprèn, això sí, com és de gris tot plegat. Gris és el color de París. Ho continuo pensant. El cel és gris, els edificis són grisos; les escultures, les fonts, els ponts i els forts, els coloms. Tot és gris. Els cartellets no. Són verds, Art Nouveau, indicadors, més que d’una plaça o d’un carrer, d’una època daurada que continua atraient milions de turistes any rere any. Quin somni deuen perseguir? Fa temps vaig descobrir un terme que explicava el fenomen de la decepció que experimenten els viatgers, especialment els japonesos, en arribar a París. Els símptomes són els mateixos que els d’una petita depressió. Pari shōkōgun. La síndrome de París. Un fenomen antagònic a la síndrome de Stendhal.
Així, doncs, això és la Torre Eiffel.
París és la ciutat de la decepció.
A mi m’importaven un rave els seus fantasmes i reminiscències. No perquè fos millor ni pitjor que la resta, sinó perquè vaig descobrir la ciutat abans que el mite, i perquè aleshores no m’interessava cap de les seves historietes, ni els seus carrerons, ni les seves torres i dames. Encara no havia llegit Hemingway ni Victor Hugo; tampoc no m’imaginava Sartre i Camus fumant en un cafè, ni els garçons servint vi escumós en clubs de charleston. Tot allò que pensa tothom quan esmenten la capital, en general, i que fins i tot jo també penso ara, contaminada per la nostàlgia i pels productes romàntics manufacturats made in USA.
Durant tot el temps que vaig viure a mig camí entre París i Barcelona, entre la resistència de la meva mare i perseguint el meu pare, aquells cinc anys, mai no vaig sentir que París fos casa meva. Tot i que, de fet, hi tingués una casa. Però aquella sempre va ser la casa del meu pare, no la meva. Què ha canviat ara?
Com un antic amor del qual no et pots treure l’espina, fins i tot després de la decepció i el dol, sento la necessitat de posar per escrit aquella experiència. Hi va haver amor, hi va haver romanç? Potser hi ha una necessitat de reparar, de reconciliar? Cortázar deia que les ciutats eren com les dones. Si és així, aleshores París és una puta distingida, amb els seus faldons i les seves mitges de reixeta, el seu cigarret llarg i la seva parla seductora. Intel·ligent, àcida, irònica. Tots sabem qui és, de qui es tracta. Et prendrà tot el que portes al damunt, però d’una manera que sentiràs que li ho has donat de bon grat. Perquè t’estima, i sents que t’estima, sents que ets especial entre els seus braços i les seves erres afrancesades, i la seva olor de rosa empolsinada, de naftalina i de fum. No importa el temps que passi: el món caurà a trossos i París sempre et rebrà de bon grat, amb un somriure de mig costat. Fins i tot quan li giris l’esquena. Fins i tot quan l’acusis de lladre i de farsant. Li és igual el que la gent pensi d’ella. Perquè continuen venint. Mai deixaran de venir. I sí, malgrat les decepcions, continuen enamorant-se’n.
Quan me’n vaig enamorar, jo? Ho vaig estar mai? Recordo haver pensat que no tenia res a envejar a Barcelona, la meva veritable casa. Però, com totes les pàtries, hi ha cap ciutat que realment les pugui superar? Si Barcelona és una dona, aleshores ha de ser, per força, la meva mare, amb les seves camèlies amagades i el seu gest còmplice, aquell que només veiem els qui hem nascut aquí. No hi ha encant al Parc Güell, ni a la Sagrada Família; tampoc a la casa Batlló; és un aire en caminar i una llum precisa entre les fulles verdes dels arbres, i la familiaritat de la retícula dels carrers i saber exactament on anar quan vas perdut. Això és el que mai no canvia en una ciutat inconstant i ambivalent. L’amor a través del temps és el polsim que deixa. Barcelona no abraça qualsevol, però tothom la vol abraçar. És esmunyedissa com una mostela. Li fan por les multituds, tot i que les ha acceptades amb resignació. I, malgrat tot, no sap ben bé per què la gent la busca.
París sí que ho sap.
Aquell dia, el primer dia que la vaig conèixer i en vaig veure les entranyes de metall, també vaig anar a un bistró amb el meu pare. Vam menjar filet i patates fregides: encara puc sentir l’olor del greix i veure els miralls del restaurant, envoltant-nos. Ho recordo perquè, aleshores, no hi podia haver pitjor tortura per a mi que mirar-me mentre menjava. Portava un jersei de llana de dos colors, blanc i negre —vaig suposar que això era el que portarien les parisines, molt equivocadament—, i els cabells llisos i verges, el meu ros cendrós, enganxats a la cara de xiulet, com deia el meu pare per referir-se a com n’era, de prima. Els ulls sortits com dos ous grossos, famolencs, no sé de què. No sé ben bé de què. Ara mastego una patata d’aquella manera que se’m fa bola en una galta, amb una certa mandra. Mai no m’han agradat les patates fregides. Em miro massa. El meu pare diu alguna cosa, però no l’escolto. No demano postres; ell demana cafè. Després marxem.
Caminem pel Sena en silenci. El meu pare no està precisament pletòric per ensenyar-me la ciutat, però sent el deure de passejar amb mi després d’haver-me deixat tot el dia a la meva sort. L’aigua reflecteix esclats com un mirall trencat. No hi ha lluna, però hi ha torre, ara encesa, brillant, radiant, i aleshores una emoció molt trista m’envaeix i penso, gairebé amb recança, que no és així com l’hauria d’haver vista per primera vegada.
És una dona que convida a la companyia, als amants, a les bones amistats que s’abracen i s’agafen de les mans i s’estrenyen els cossos. La llum de cada fanal evoca alguna cosa molt física, molt visceral. El meu pare i jo estem en silenci i no ens toquem. I em sento molt sola, i voldria saltar i enfonsar-me en els reflexos, però fins i tot en aquell moment de desesperació absoluta sento alguna cosa que em diu que no sempre haurà de ser així, i que el futur i l’atzar han de guardar-me alguna cosa a mi també, algú amb qui compartir les postres, encara que hagi d’esperar uns quants anys. Així doncs, no salto. És clar. La miro millor, mig aclucant els ulls. Els meus ulls miops engrandeixen totes les llums, borroses i solemnes.
Així, doncs, això és la Torre Eiffel.
És lletja i meravellosa. Vulgar d’una manera que no pot deixar de ser fascinant ni un segon, una enfant terrible passada de xampany taral·lejant una cançó pirata mentre voreja el pont amb els seus talons de mitja punta. És totes les Françoise Sagan i Zelda Fitzgerald, la seva vitalitat bombollejant i la seva decadència inevitable, la follia i l’excés barroc, l’ímpetu llibertí de no pertànyer a ningú i ser estimada per tothom. I saber-ho. Jo hauria volgut arrencar-li una engruna d’aquella excentricitat i menjar-me-la. Però en aquell moment, veieu, no menjava res.
Vam tornar a l’hotel. De la meva habitació, no en recordo res. Recordo ben poques coses d’aquella època. L’endemà el meu pare em va encolomar un dels seus treballadors —o em va encolomar a mi a ell— perquè m’ensenyés el mercat de les puces i dinéssim ramen en un japonès molt petit. La conversa va ser insubstancial, incòmoda, força típica entre dues persones obligades a compartir espai per una força major. Es va riure de mi perquè vaig confondre Michael Kors amb Louboutin, i jo em vaig comprar un pòster horrible d’El petit príncep, que no havia llegit mai, només perquè la frase “l’essentiel est invisible pour les yeux” em semblava especialment reveladora. Encara que fos gai i sabés que no tenia cap interès a violar-me, la seva actitud envers mi, del tot transparent en el fet que era un encàrrec que havia de vigilar, com si en comptes de la filla fos el gos del seu superior, m’irritava cada vegada més. Em vaig acabar esmunyint cap a la meva habitació al·legant que em trobava malament, i m’hi vaig quedar tota la tarda mirant el sostre. Aquell sostre parisenc.
Poc després el meu pare va trobar casa seva, al districte 16. Sostres alts, parets blanques, finestrals i taulons de fusta; sofàs chester de pell, una chaise-longue de cinc xifres, i una llar de foc que no s’encenia mai. La casa d’un home ric de cinquanta anys i solter, tot i que, en teoria, no ho fos. No hi vaig anar gaires vegades. Tampoc ell no es va molestar a donar un espai a les seves filles més enllà d’uns matalassos a terra i un burro de metall. Un esforç pobre en un apartament de luxe. El contrast era brutal. Potser odiava anar-hi perquè em recordava això, la poca presència que realment hi teníem, en la seva segona vida, on passava la major part del temps, excepte alguns caps de setmana.
Va ser aleshores que París va prendre aquella figura lànguida d’amant, però jo no la volia gens ni mica. No volia tenir res a veure amb el que ella tocava. Era una ciutat de secrets bruts i nits llargues, trucades sense resposta i silencis que s’allargaven una i dues setmanes seguides. Les seves lluentons i el seu glamour embogit em posaven malalta, em feien venir nàusees, ganes de vomitar. Odiava quan el meu pare ens parlava en francès: alé, alé! à table! Odiava que jugués a la família feliç quatre dies al mes mentre mai no ens proposava que marxéssim amb ell a llarg termini. I sabia per què. Era la puta de París qui m’estava robant el meu pare.
Sí que parlava de la Sorbona o d’estudis universitaris que podríem fer a París, però m’emprenyava que la insistència fos purament burocràtica, un tràmit més de la criança que també havia de ser chic i fabulós, amb el qual ell sentís sobre la seva coroneta l’orgull de ser un gran pare pel fet que les seves filles sabessin parlar francès perfectament i estudiessin en una universitat d’allò més prestigiosa a l’estranger. Per això m’hi vaig negar en rodó, com sempre, deixant-me portar per aquells gestos nobles i simbòlics que només jo entenia, tossuda a no deixar-me corrompre pel je-ne-sais-quoi de què parlaven totes les persones obsessionades amb París.
Paradoxalment, la meva hostilitat envers la ciutat i el meu afany de no deixar-me enlluernar per les seves llumetes i els seus carrerons, em va obligar a fixar-me en tota la resta. En la brutícia. En el gris-gris dels edificis infinits; en la desvergonyia de Montmartre; les aglomeracions del Sacré-Cœur, on un indi em va dir, molt encertadament i sense venir a tomb, referint-se a l’home insignificant del meu costat, “he’ll make you cry but then you’ll be fine”; per allà a Moulin Rouge, on un grup d’homes em van perseguir i agredir abans que pogués escapar i aquells nois estirats al banc amb la xeringa al braç a la plaça Louise Michel; els bars barats on vaig beure molt vi negre creient-me molt adulta, tot just fregant els vint; i aquelles nits en què creia fer l’amor abans de saber exactament què era.
L’amor es gestava en altres racons. Aquella dama d’ulls brillants, verds i felins, m’observava quan jo pensava que no ho feia, i em va agafar estima d’aquella manera, malgrat les meves fugides i la meva inconsistència: es reia de mi amb tendresa perquè sabia que intentava amb totes les meves forces resistir-me als seus encants. Però ella admirava això, que ho intentés tant. Va començar a dir-me “fes com jo”, mentre m’ensenyava a caminar amb talons pel desnivell de les pedres sense perdre la compostura, i s’escolava per dins de la meva gola per llançar un crit entre dents si algú s’atrevia a tocar-me sense permís, però també per xiuxiuejar-me que em deixés caure als braços d’aquest o d’aquell altre i, per què no, inclinar el cap perquè em donessin un petó sota la llum tènue i ataronjada que recordava les llumetes de querosè. Al mirall del davant hi veia uns ulls engatusadors, i eren els meus, però també d’algú més.
És clar que, al capdavall, soc una barcelonina discreta i esmunyedissa: m’agraden els jardins amagats, l’olor de les fulles de tomaquera i de romaní del meu pati, passejar al sol, i no puc allunyar-me gaire temps de l’olor de salnitre ni dels petits pardals; però tampoc no ho puc negar. La voluptuositat dels amants més lliurats i la bona conversa, això ho vaig aprendre de París. No soc una nena terrible però faré el que pugui per fer-te riure. I a vegades, només a vegades, quan el cava em puja al cap, potser em veureu trontollant prop de la font de Felip Neri entonant una cançó fluixet, recordant altres temps, potser temps que ni tan sols he viscut però que podria haver viscut. Amb els ulls famolencs, ara ja sé de què, i la vitalitat aterridora de tots els bojos que, per no tenir res a perdre, saben menjar, estimar i follar millor que la resta de la gent. Com si voregessin un riu de puntetes, sempre a punt de caure, estimats i odiats, lletjos i meravellosos, amb els braços ben alçats en l’èxtasi de les llums.
Si tienes la suerte de haber vivido en París cuando joven, luego París te acompañará vayas donde vayas, todo el resto de tu vida.
–París era una fiesta (1964)